Vocabulari religiós

Dalmàtica (Dalmática).
Vestit litúrgic, mena de túnica oberta pels costats i semblant a la casulla, que es posa damnt l'alba. Actualment l'usen els diaques en cerimònies litúrgiques solemnes. Antigament va ser també ornament episcopal.

Darreries (Postrimerías).
Són les realitats últimes a les quals l'ésser humà s'aboca al final de la vida. Són quatre: mort, judici, glòria o infern.

Decret (Decreto).
Disposició o resolució per part d'algú que actua amb autoritat i d'acord amb les formes prescrites pel Dret Canònic, en el sentit que es faci o no es faci una cosa, un nomenament, etc. El poden emetre el bisbe a la seva diòcesi o el papa a l'Església universal.

Decretal (Decretal).
1. Nom que es dóna a algunes cartes papals sobre qüestions relatives al dret, que, malgrat anar adreçades a particulars, constituïen una norma jurídica general. Algunes d'elles van ser reunides en col·leccions. 2. Que pertany a a un decret o que conté un decret. 3. Llibre en què estan recopilades les cartes o decisions pontifícies.

Dedicació (Dedicación).
Cerimònia litúrgica mitjançant la qual un lloc és reservat de manera exclusiva per al culte diví. La dedicació, que també s'anomena consagració, a diferència de la benedicció, que la pot fer un prevere, està reservada al bisbe, exceptuant casos excepcionals. El Dret Canònic prescriu que es dediquin amb ritu solemne les esglésies, sobretot les catedrals i les parroquials, així com els altars fixos.

Defensor del vincle (Defensor del vínculo).

Definició dogmàtica (Definición dogmática).
Definició clara i exacta d'una veritat de fe realitzada per l'autoritat màxima de l'Església (un concili ecumènic o el papa), que exigeix l'adhesió de tots els creients, sota pena d'excomunió.

Degà (Deán).
El cap del capítol d'una catedral.

Degà (Decano).
1. Autoritat primera dins d'una facultat universitària, eclesiàstica o no. 2. Antigament, arxiprest.

Deganat (Decanato).
1. Dignitat de degà. 2. Casa o despatx del degà. 3. Períodes de temps durant el qual s'exerceix el càrrec de degà.

Degania (Decania).
Finca o església que pertany a un monestir. És una expressió en desús.

Dei gratia
"Per la gràcia de Déu", fórmula pietosa que apareix a la titulació dels sobirans medievals. Va ser la cancelleria de Carlemany la primera en utilitzar-la. 2. Paraules gravades a les monedes dels reis d'Espanya fins el darrer terç del segle XIX.

Deïcida (Deicida).
1. Que ha mort un déu. 2. S'aplica als qui mataren Jesucrist o contribu¨ren a la seva mort.

Deïcidi (Deicidio).
1. Acció de matar un déu. 2. Delicte del deïcida.

Deífic (Deífico).
1. Que procura la intervenció divina. 2. Que té quelcom de diví. 3. Diví.

Deïficació (Deificación).
Acció de deïficar.

Deïficar (Deificar).
1. Divinitzar, tributar culte i honors. 2. Divinitzar mitjançant la participació de la gràcia. 3. Identificar-se l'ànima amb Déu a l'èxtasi.

Deïforme (Deiforme).
Semblant a un déu.

Deípara (Deípara).
"Que ha donat a llum a Déu", títol que només es dóna a Maria per ser la Mare de Déu.

Deisme (Deísmo).
Doctrina dels qui accepten l'existència de Déu, però no admeten ni la revelació ni el culte extern.

Deista (Deísta).
Persona que professa el deisme o n'és partidària d'aquesta doctrina.

Deïtat (Deidad).
1. Essència divina. 2. Divinitat. 3. Déu o deessa entre els pagans.

Deixa (Manda).
1. Donació singular d'un o més drets o coses, ordenada en disposició testamentària. 2. Promesa a Déu o a un sant per agrair o demanar una gràcia. Expressa sentit religiós, però sovint revela una religiositat no gaire correcta, amb un rerefons mercantilista.

Deixuplina (Disciplina).
Acció de deixuplinar o deixuplinar-se.

Deixuplinant (Disciplinante).
1. Que es deixuplina. 2. Antic penitent que, a les processons de Setmana Santa, anava deixuplinant-se i resant les estacions del via crucis.

Deixuplinar (Disciplinar).
Donar cops de deixuplines.

Deixuplines (Disciplinas).
Instrument fet de cordetes o de cadenetes que serveix per a flagel·lar o assotar-se.

Dejuni (Ayuno).
Acte penitencial que consisteix en privar-se d'aliments. A l'Església catòlica, la forma de dejunar consisteix en no fer sino un àpat al dia, malgrat es permet també una petita quantitat pel matí i per la nit. Actualment són dies de dejuni el Dimecres de Cendra i el Divendres Sant.

Delegació apostólica (Delegación apostólica).
Territori sotmés a la jurisdicció d'un delegat apostòlic.

Delegació diocesana (Delegación diocesana).
Organisme al qual el bisbe assigna, en estreta col·laboració amb ell, algun aspecte de l'acció general pròpia de l'Església diocesana.

Delegat apostòlic (Delegado apostólico).
Representant del papa sense caràcter diplomàtic més enllà del territori què li és confiat, el qual abasta generalment vàries diòcesis, prelatures i vicariats apostòlics, per a observar les accions de l'Església i informar al papa.

Delme (Diezmo).
La desena part. A l'Antic Testament s'establia un impost del 10% dels fruits de la terra com a contribució per al sosteniment del temple, per al manteniment dels levites o per ajudar els pobres. L'Església va establir quelcom semblant I, actualment, es manté en la forma de contribució al seu sosteniment mitjançant diverses formes de col·laboració.

Déu (Dios).
Ésser suprem, creador de l'univers

Deuterocanònics (Deuterocanónicos).
En llengua grega vol dir "els altres (llibres) canònics". S'anomenen així alguns llibres de la Bíblia sobre l'autenticitat dels quals hi havia dubtes fins que l'autoritat eclecial els va declarar explícitament canònics. Són set de l'Antic Testament (Tobies, Judit, Baruc, Saviesa i Siràcida) i set del Nou Testament (Hebreus, Jaume, Segona de Pere, Segona i Tercera de Joan, Judes i Apocalipsi). Els de l'Antic Testament no figuren a la Bíblia jueva i tots plegats no consten a les Bíblies protestants, malgrat es poden trobar a les Bíblies ecumèniques publicades als darrers anys.

Devoció (Devoción).
1. Pietat, veneració, amor de Déu. Per extensió, pràctica religiosa. 2. Zel per la religió. 3. Fidel submissió a la voluntat divina.

Devocionari (Devocionario).
Llibre que conté les oracións amb les quals els fidels exerciten la seva devoció.

Dia del Senyor (Día del Señor).
Diumenge.

Diable (Diablo).
1. L'esperit del mal, el dimoni. 2. Cadascun dels àngels rebels llançats per Déu a l'abisme. 3. Per antonomàsia, el príncep dels àngels rebels, Satanàs.

Diaca (Diácono).
Eclesiàstic que ha rebut la segona de les ordes majors, immediata al presbiterat. Poden administrar el sagrament del baptisme i beneir el matrimoni, predicar i assistir a l'altar. A partir del concili Vaticà II hi tornen a haver diaques casats. Aquests no poden accedir al presbiterat, a diferència dels cèlibes.

Diaconal (Diaconal).
Pertanyent al diaca.

Diaconat (Diaconado).
En llengua grega significa "servei". Malgrat tots els ministeris són serveis, el del diaca ve a ser-ho per antonomàsia dintre els ministeris conferits mitjançant el sagrament de l'orde: episcopat, presbiterat i diaconat. El diaconat és el requisit previ per accedir al presbiterat i a l'episcopat. Però també té la seva raó de ser en si mateix; a l'antigor, va ser normal l'existència que restaven com a tals tota la vida. N'hi va haver que desenvoluparen funcions molt importants a Roma, prop del papa. Actualment, després del concili Vaticà ii, s'ha recuperat el diaconat permanent, que pot ser conferit a cèlibes o a casats. Mitjançant el diaconat s'ingressa a l'estat clerical.

Diaconessa (Diaconisa).
1. Dona que a l'antigor, sobretot a les Esglésies d'orient i d'Àfrica, rebia el ministeri per al servei litúrgic, especialment per ajudar o servir en alguns ritus o tenir cura de les accions caritatives de l'Església. La seva "ordenació" no se sap ben bé si era una benedicció constitutiva o un sagrament. 2. Antigament, esposa del diaca.

Diaconia (Diaconía).
1. Servei o acció de servir dins l'Església. 2. Circumscripció eclesiàstica sota la cura d'un diaca. 3. Títol diaconal, és a dir l'església a la que anava destinat el diaca. 4. Casa del diaca.

Diàspora (Diáspora).
1. Dispersió d'un grup ètnic, religiós o cultural fora del seu lloc originari. Per antonomàsia s'aplica a les comunitats jueves disperses pel món pagà. La seva presència va ser un ajunt important per a l'introducció del cristianisme. 2. Per extensió, s'aplica a qualsevol minoria religiosa inserta en un àmbit de religió diferent.

Dicasteri (Dicasterio).
Congregació romana.

Dijous Sant (Jueves Santo).
L'anterior a la Pasqua. És el dia de la Cena del Senyor.
Dimecres de cendra (Miércoles de ceniza). Primer dia de la Quaresma. Es dia de dejuni i d'abstinència.

Dimissòria (Dimisoria).
). Document que el superior religiós o el bisbe propi d'un candidat al presbiterat envien al bisbe al qui es demana faci l'ordenació. Sense aquest document, el el qual consta la ideoneitat del candidat al sacerdoci no es pot, legítimament, procedir-se a l'ordenació.

Dimoni (Demonio).
Diable.

Diòcesi (Diócesis)
Una part del poble de Déu encomanat a la cura espiritual del bisbe amb la col · laboració del presbiteri, de manera que unida al seu pastor i congregacions per ell en l'Esperit Sant, mitjançant l'Evangeli i l'eucaristia, constitueixi una Església particular, en la qual veritablement està present i actua l'Església de Crist una, santa, catòlica i apostòlica. Normalment té unitat territorial, però també hi ha diòcesi personals com, per exemple, els bisbats castrenses. Diverses diòcesi juntes formen una arxidiòcesi o província eclesiàstica.

Díptics (Dípticos).
Dues tauletes en forma de tapes de llibre on, antigament, s'escrivien els noms de persones vives o difuntes especialment relacionades amb la comunitat, de les quals es feia particular memòria pública a la missa, en un sentit de comunió o d'intercessió.

Directori (Directorio).
Document que serveix per a marcar pautes en diferents aspectes de la vida eclesial.

Diriment (Dirimente).
Adjectiu que califica un impediment matrimonial d'una naturalesa que fa nul el matrimoni.

Discerniment (Discernimiento).
Procés de reflexió en el qual es busca conéixer la voluntat de Déu pel que fa a un punt determinat que no es téprou clar. Es tracta d'una activitat que ha de realitzar-se en un clima de pregària. Pot ser personal o comunitari.

Disciplina (Disciplina).
Observança de les lleis i les normes de l'Església.

Disciplinar (Disciplinar).
Subjectar a la disciplina.

Diumenge de la Santíssima Trinitat (Domingo de la Santísima Trinidad).
El que segueix al de Pentecosta.

Diumenge de Llàtzer (Domingo de Lázaro)
Antigament, diumenge de Passió, commemorant la resurrecció de Llàtzer.

Diumenge de Passió (Domingo de Pasión).
Antigament, el cinqué de Quaresma.

Diumenge de Pentecosta (Domingo de Pentecostés).
El que s'escau cinquanta dies després de la Pasqua i commemora la vinguda de l'Esperit Sant.

Diumenge de Quasimodo (Domingo de Cuasimodo).
El de la vuitada de Pasqua. És expressió que va caient en desús. Aquest nom té el seu origen en que l'antífona de l'entrada a la missa d'aquest diumenge comença en llatí amb aquesta paraula: Quasimodo geniti infantes, és a dir "Com infants recent nascuts".

Diumenge de Rams (Domingo de Ramos).
El darrer de la Quaresma i que enceta la Setmana Santa. Recorda l'entrada triomfal de Jesús a Jerusalem abans de la seva Passió.

Diumenge d'Advent (Domingo de Adviento).
Cadascun dels quatre anteriors a la festa de Nadal.

Diumenge. (Domingo)
Primer dia de la Setmana, santificat per l'Església com a Dia del Senyor, tot recordant el dia de la seva resurrecció. Quan indica determinades festivitats rep denominacions especials.

Divendres de la creu (Viernes de la cruz).
Antigament, Divendres Sant.

Divendres d'indulgències (Viernes de indulgencias).
Antigament, Divendres Sant.

Divendres Sant (Viernes Santo).
L'anterior al diumenge de Pasqua de Resurrecció en què es commemora la mort de Jesús a la creu. Es dia de dejuni i d'abstinència.

Diürnal (Diurnal).
Llibre de la Litúrgia de les hores que conté les hores diürnes, des de laudes fins a completes, és a dir, tot tret de l'Hora de Lectures. Actualment, fins i tot aquesta hora es pot resar durant el dia, excepte els religiosos que, per disposició de la seva orde, tenen que celebra-la a la nit.

Doctor (Doctor).
Mot derivat del llatí docere, que vol dir "ensenyar" i que s'aplica a aquella persona a la qual li és reconeguda oficialment capacitat per a ensenyar. A l'Església els primers doctors són els bisbes.

Doctor de la Llei (Doctor de la Ley).
Entre els jueus, savi que tenia la missió d'ensenyar i interpretar la Torà o Llei de Moisès.

Doctor de l'Església (Doctor de la Iglesia).
Títol concedit pel papa a sants escriptors que per la seva saviesa i la seva ortodoxia han esdevingut autoritat en matèria de fe o de moral. En part s'identifica amb Pare de l'Església, però li manca la nota d'antiguitat. Per a poder ser declarat "Doctor de l'Església", calen les notes següents: ciència (eminens eruditio), declaració expressa de l'Església (expressa ecclesiae declaratio) i santedat (vitae sanctitas). Fins el concili Vaticà ii, tots els declarats doctors eren homes. Després s'hi afegiren santa Caterina de Siena, santa Teresa de Jesús, santa Edith Stein i santa Teresina de l'Infant Jesús.

Doctoral (Doctoral).
El canonge que aconsella el capítol en matèria judicial.

Doctrina (Doctrina).
La que conté els preceptes de la religió catòlica i que el catòlic ha de saber a causa de la seva professió de fe.

Dogma (Dogma).
Formulació doctrinal d'una veritat religiosa proclamada per l'Església, mitjançant el magisteri ordinari universal o una definició solemne, com a revelada per Déu. Com a tal, és objecte de fe divina i catòlica, i comporta, doncs, obligatorietat eclesiàstica i canònica. Qui la rebutja cau en l'heretgia i resta for a de l'Església. La teologia tradicional distingeix entre dogmes generals (veritats fonamentals del cristianisme), que cal creure explícitament per assolir la salvació, i dogmes especials (articles de fe), que reclamen només un assentiment implícit.

Dominació (Dominación).
Cadascun dels esperits purs que formen el quart cor celestial.

Dons de l'Esperit Sant (Dones del Espíritu Santo).
Gràcies especialment significatives que contitueixen com el terreny de conreu d'un actuar espiritual dominat per l'Esperit de Déu. Tot seguint Isaïes (Is 11,1-3), se'n mencionen set: saviesa, enteniment, consell, fortalesa, ciència, pietat i temor de Déu.

Doxologia (Doxología).
Oració de lloança, mot derivat del grec doxa (lloança). La pregària eucarística de la missa acaba amb una solemne doxologia: "Per Crist, amb ell i en ell". L'estrofa final de molts himnes és també una doxologia. És un gènere de pregària molt practicat per l'Església, atès que l'actitud més noble i la que hauria de ser més espontània davant Déu i la seva obra és la de lloança.

Doxologia major (Doxología mayor).
El Glòria de la missa.

Doxologia menor (Doxología menor).
El Glòria que resem habitualment: "Glòria al Pare, al Fill i a l'esperit Sant".

Dret Canònic (Derecho Canónico).
O Codi de Dret Canònic. És la recopilació de les lleis generals de l'Església. La primera reunió en un codi unificat va ser iniciada per manament del papa sant Píus x i el va promullgar el seu successor, Benet xv, el 27 de maig de 1917. Després de concili Vaticà ii, es va iniciar la tasca de la seva actualització, i el nou Codi de Dret Canònic va ser promulgat el 15 de gener de 1983. Consta de 1.752 cànons repartits en set grans seccions. El seu tarannà és molt diferent del de l'anterior codi. Ara, les disposicions legals apareixen emmarcades en un context doctrinal, que és l'eclesiologia del concili Vaticà II, dels quals documents, sobretot de la constitució dogmàtica sobre l'Església, sovintegen les reproduccions literals d'afirmacions i de paràgrafs sencers.